La ciutat en la qual he passat tots els estius de la meva vida ara és una muntanya de runes i fang. Cotxes, cases, botigues i vides van ser destruïdes. Només quedava foscor i silenci.
Al principi pensava que, si corria prou ràpid, podria trobar la meva família a temps. Quan el cel es va tornar fosc, la terra començava a tremolar i el mar es descontrolava, els meus pares van sortir corrents cap a l’estació de trens. El caos es va apoderar ràpidament en la ciutat. La gent empentava, cridava i corria. Les sirenes van començar a sonar massa tard. Va ser en aquell moment quan els vaig veure per última vegada. El meu pare, entre la multitud, cridava el meu nom. La meva mare agafava la mà de la meva germana mentre ploraven. Vaig intentar acostar-me però la gran quantitat de gent m’empentava cap a altres direccions. Vaig perdre’ls de vista.
El tsunami s’apropava cap a nosaltres amb una velocitat increïble. Jo corria endavant, sense cap esperança. Una gran quantitat d’aigua arrossegava els cotxes, cases, arbres inclòs persones. Jo corria, cridant els noms de la meva família. “Pare!, mare! On sou?” En un tancar i obrir d’ulls l’aigua em va arrossegar. Em vaig rendir. Vaig tancar els ulls i vaig deixar que l’aigua em portes.
Em vaig despertar a terra, plorant. El mar ho va cobrir tot, no va deixar res de res. Només un silenci desagradable. La meva pell estava gelada, coberta de fang, aigua salada i un munt de ferides. Vaig decidir buscar a la meva família amb l’esperança que potser havien trobat algun refugi. Només trobava cadàvers, cadàvers d’adults, de gent gran, d’adolescents, de nens petits… vaig vomitar dos o tres vegades. No sabia ni quin dia era ni l’hora. No em volia rendir. Hi havia d’haver algú més amb vida.
Vaig caminar sense destí. Amb les ferides del meu cos caminava com podia.
Com més caminava, més cadàvers trobava. Em forçava a passar de llarg, sense mirar enrere. Era l’única esperança que em quedava.
El meu estómac es retorçava de la gana, ja quasi no tenia forces per caminar. Cada pas que feia era més difícil que l’anterior, el meu cos no podia més, però la meva ment es negava a rendir-se. El meu cos rebutjava tot el que intentava menjar. Forçava el meu cos a ingerir alguna cosa però era impossible.
Vaig caure a terra. El meu cos no podia fer ni un pas més. Abans de tancar els ulls vaig mirar al voltant. La ciutat en la qual he passat tots els estius de la meva vida ara era només runa i fang. Cotxes, cases, botigues… Tot estava destruït. No quedava ni una sola ànima, només hi havia una gran foscor i un silenci que era dolorosament intens.
Feia molt fred, però jo estava suada i feia pudor. On era la meva família?
Vaig tancar els ulls i vaig acceptar la realitat: estava sola. El meu cos es rendia. Jo em rendia. Suposo que finalment podré descansar. Plàcidament.
