Avui en dia, les imatges ho envaeixen tot. Les veiem a les xarxes socials, als diaris i a la televisió. Però quan es tracta de fotografies de guerres o tragèdies, com la de la nena Kim Phuc o el petit Aylan Kurdi, sempre ens plantegem la mateixa pregunta: és ètic publicar aquestes imatges? Jo crec que, encara que són necessàries per conscienciar-nos, hi ha límits que no s’haurien de creuar, per respecte a les víctimes i les seves famílies.
Aquestes imatges poden fer molt de mal a les persones que apareixen. Per exemple, el fotògraf Kevin Carter va guanyar un premi amb la seva foto d’un nen afamat i un voltor, però després va rebre moltes crítiques. La gent es preguntava per què no havia ajudat el nen en comptes de fer-li la foto. Això mostra que, a vegades, la cerca d’una imatge impactant ens fa oblidar que hi ha persones reals darrere, amb sentiments i dignitat.
Hi ha qui diu que cal publicar-ho tot per mostrar la realitat sense filtres, perquè la veritat és més important. És cert que fotos com la d’Aylan Kurdi van fer que molta gent s’adonés del drama dels refugiats. Però també cal pensar: ens agradaria que, en una situació tan dolorosa, una foto de nosaltres o dels nostres éssers estimats fos a la portada de tots els diaris? Mostrar la realitat no ha de significar deixar de banda la compassió. Podem explicar el que passa sense necessàriament exposar el dolor més íntim d’una persona
En resum, crec que les imatges dures són una eina poderosa per obrir els ulls al món, però no tot s’ha de publicar. Hem de trobar un equilibri entre informar i respectar. Una imatge val més que mil paraules, però això no vol dir que totes les imatges valguin la pena. La dignitat de les persones ha de ser sempre el nostre límit.
