“És molt diferent el futbol dels nois que les noies”, diu
Hector Romero, Gabriel Cara, Lluc Carreira i Jimmy Lopez
Entrevistem a Elia Giménez Porcell, exfutbolista del FC Barcelona en els anys 2003-2007 i actual professora d’educació física a l’institut.
- Et presentes?
Soc l’Èlia. Soc una persona treballadora. Soc una persona que des de petita m’ha mogut tot el que és l’esport. A casa meva sempre he tingut la sort que m’han deixat estudiar el que volia. Això no era normal quan jo era més petita. Els meus amics els feien tirar cap a un cantó o cap a l’altre i jo he tingut la sort que he pogut tirar per l’esport. Vaig fer INEF i sempre he estat en contacte amb els nens petits, entrenant, jugant. Ara estic de professora. He pogut lluitar i he tingut els recursos per lluitar per això perquè ja sabeu que avui en dia tots els diners les universitats tot ha pujat un munt. Hi ha gent que té un somni, però li falten els recursos i jo he tingut la sort de poder-ho fer. Soc una persona molt familiar. M’agrada molt estar a casa i fer coses amb els meus amb els amics i la família i molt senzilla.
2. Com i quan vas començar a jugar al futbol?
Els meus pares em van deixar lluitar pels meus somnis, però van tardar a deixar-me lluitar per aquest somni. Jo de petita volia fer futbol, però els meus pares em van apuntar a gimnàstica artística, tenis, bàsquet i atletisme i al cap de 14 anys em van deixar fer futbol. Vaig començar a un lloc que es deia base Montjuïc i vaig estar amb les amigues fins al 17. Als 17 ja vaig anar al Barça i vaig estar fins als 23. El primer any vaig estar a l’equip filial i el segon ja vaig pujar al primer equip, amb menys recursos que ara, sense teles, sense avions, amb autocars…
3. Què et va inspirar per ser professora d’educació física?
L’esport i els nens sempre m’han agradat molt. No sabia si fer classe a nens grans o petits, però volia ser mestre o professora d’Educació Física. La carrera de mestra no la tenia. Llavors em vaig dedicar a INEF.
4. Quins consells li donaries a un estudiant que vol jugar a futbol professionalment?
Els peus a terra. És molt diferent el futbol dels nois que el de les noies. Sabeu el torneig de Brunete que es juga, ja que només un noi del torneig arriba a ser professional. És a dir que, si em dedico al futbol i només visc pel futbol i deixo de banda els estudis, després tinc un problema perquè no tothom arriba. En noies jo ho tenia claríssim que no podia durar a futbol. Per tant, jo estudiava, treballava i jugava feia les tres coses. Ara el meu fill està ara al preferent del Cornellà i jo li dic que a mi m’encanta que jugui a futbol, però «primer els estudis i després ve el futbol», perquè si ho fan al revés no tira endavant la cosa.
5. Creus que en un futur tindrà la mateixa repercussió el futbol masculí i femení?
Déu ho vulgui, però crec que no falta gaire. No sé si us n’adoneu, però va per èpoques. Quan el Barça masculí va malament llancen el femení i quan el Barça masculí va bé el femení ja no es veu tant. Sí que hi ha hagut moltes millores salarials, millores de televisió, etc. però falta tant que jo ho dubto; tanmateix, tant de bo que fos així.
6. Per quina raó vas deixar la teva carrera futbolística?
Bé, no era tan aviat… No obstant això, no diré quants anys tenia. Clar és que les noies no cobrem. Si tu jugaves a Sevilla i era dissabte havies d’agafar un avió, jugar i tornar. Després ves a treballar… Només agafaves un avió quan eren viatges molts llargs. La majoria de viatges els fèiem amb autocar. Era tot el cap de setmana fora i més tard posa’t a estudiar… Si potser treballaves, havies de demanar festa a la feina per poder anar a jugar. Era molt esclau perquè entrenàvem de nit. Les noies entrenàvem de 8:30 a 11 de la nit, no com els nois. L’endemà havies d’anar a treballar o estudiar. D’altra banda, em vaig trencar el menisc i llavors va ser una barreja de tot… Va ser llavors que vaig decidir que s’havia acabat.
7. Has pensat tornar al futbol, jugar o jugar per divertir-te o ser entrenadora?
No, no, però jo crec que és pel meu fill. Potser sí que hagués sigut entrenadora, però ara vaig a veure al meu nen que és el que m’agrada, veure’l com ell juga i entrena tota la setmana.
