Entrevistem a Lucciana Moscoso, universitària en pràctiques sobre violència de gènere
Marta Hita, Sara Ribatallada i Maria Abásolo.
Com vas decidir dedicar-te a l’estudi de la intervenció interdisciplinar en la violència de gènere?
Jo vinc de la branca de lletres, he estudiat filologia combinant anglès i castellà però m’he dedicat a ser professora d’anglès; en canvi, sempre m’ha interessat més la problemàtica del gènere. De fet, quan vaig entrar a 2017 la universitat no existia cap grau de gènere, fins a 2018 que van crear un. Si s’hagués creat abans hauria decidit aquesta via perquè sempre m’ha agradat més aquest àmbit. Hi ha diferents maneres d’estudiar-ho, però a mi m’interessa més la part d’educació a un centre.
Què t’ha motivat a seguir estudis de màster en aquest àmbit específic?
Com he esmentat anteriorment, el tema de l’educació perquè quan jo era més petita al centre no es parlava d’aquests temes, i són coses que he après amb el pas del temps, com per exemple els comentaris sobre les noies. Jo crec que si en la meva generació haguessin tingut algú que ens ho ensenyes, hi hauria menys problemes i algunes coses haurien sortit millor. El gènere no és només la difernciació home / dona sinó que va molt més enllà. L’educació és el lloc on es poden canviar les coses, per exemple, no pots canviar la mentalitat d’una persona de 70 anys però sí la d’un nen/a de primària.
Pots compartir alguna experiència o situació que hagi impactat la teva perspectiva sobre la violència de gènere abans o durant les teves pràctiques de màster?
Sortosament jo no he viscut cap experiència personal, però sí que he viscut les microviolències del que implica ser dona, immigrant també (perquè jo vinc d’una família d’immigrants). Per exemple, jo com a dona he observat a la meva mare, la meva germana, les meves amigues… he constatat les coses que hem de suportar perquè la societat està feta així.
Quins reptes i dificultats t’has trobat fins ara en la teva recerca i pràctiques sobre violència de gènere?
Tinc un problema que he anat analitzant a poc a poc i és la síndrome de la impostora, és a dir, que penso que puc parlar del que em passa però després em qüestiono a mi mateixa. Bàsicament pensant si estic preparada per estudiar aquesta branca. Sí que és veritat que analitzo i empatitzo molt amb les meves experiències, llavors en aquest sentit m’ajudo jo, però la meva principal dificultat sóc jo mateixa pensant que no puc fer-ho.
Com creus que els estudiants de Batxillerat podem contribuir a la conscienciació i prevenció de la violència de gènere a nivell local?
Sent conscients del que volem posar al món, és a dir, que tots podem aportar alguna cosa. Un comentari sempre pot afectar a algú, més en matèria de gènere. Per exemple, jo he crescut i he criticat a més dones, amb la típica conversa entre amigues, que després tu te n’adones i dius “perquè se’ns ha ensenyat a dividir-nos entre nosaltres i no a aplegar-nos”. El gran avantatge que tenen els homes és que els hi dona igual el que faci l’altre i no es posaran a criticar, i si han d’ajudar a l’altre encara que no es portin bé ho fan. En canvi, nosaltres ens ho qüestionem més el fet d’estar allà per l’altre, i és bastant trist.
En què consisteix, a grans trets, la teva pràctica a l’Institut Creu de Saba i quin és el rol del teu tutor i tutora?
Estic tractant de fer algunes xerrades a batxillerat, sobre temàtica de gènere, que és el que crec que més demaneu. Sobre la meva experiència és el que més necessiteu, perquè crec que a través de l’art es poden fer canvis reals, estem tractant d’incloure el teatre, conscienciar a través del teatre, amb un projecte de teatre obert. Aquest tracta sobre representacions basades en gènere, així segurament es podrà reflexionar més que si jo anés a fer una xerrada.
Quins consells donaries als joves que aspiren a seguir els teus passos i dedicar-se a la intervenció interdisciplinar en la violència de gènere?
Que pensi bé per on tirar perquè és un estudi molt ampli, i has de tenir una mica clar a què et vols dedicar. Jo per exemple, tenia clar que no em volia ficar en un judici perquè sé on estan els meus límits. Has de tenir molt en compte perquè vols estudiar això, què t’ha cridat l’atenció i què creus que pots aportar. Bàsicament, has de tenir molt clares les teves idees.
