La Diabetis mellitus és una malaltia que afecta milions de persones a tot el món, inclosos nens i adolescents. Encara que moltes vegades no es veu a simple vista, forma part de la vida diària d’alguns estudiants que han de controlar el seu nivell de sucre en sang, cuidar la seva alimentació i seguir uns certs hàbits per a mantenir-se sans.
En aquest reportatge de la revista escolar volem donar veu als alumnes que conviuen amb diabetis, conèixer la seva experiència en el col·legi i aprendre més sobre aquesta malaltia. A través de les seves respostes descobrirem com és el seu dia a dia, quins reptes enfronten i què els agradaria que els seus companys i famílies entenguessin millor.
L’objectiu és informar, trencar mites i fomentar l’empatia, perquè tots puguem comprendre millor què significa viure amb diabetis i com podem fer costat als qui la tenen, així que abans de tot, us deixem informació important sobre la diabetis que cal saber.
3 coses que has de saber sobre la diabetis
1. La diabetis no sempre es veu
Una persona amb diabetis pot semblar completament sana, però necessita controlar el seu nivell de sucre en sang durant el dia.
2. Les persones amb diabetis poden fer gairebé tot
Amb el control adequat, poden fer esport, viatjar, estudiar i gaudir de la vida igual que qualsevol altra persona.
3. Controlar-la és part de la rutina diària
Moltes persones amb diabetis han de mesurar-se el sucre, cuidar la seva alimentació i, en alguns casos, usar insulina o medicació.
Mites i veritats sobre la diabetis
Mite: La diabetis apareix només per menjar massa sucre.
Veritat: La diabetis té moltes causes, com a factors genètics, el sistema immunitari o l’estil de vida.
Mite: Les persones amb diabetis no poden menjar dolços mai.
Veritat: Sí que poden menjar-los de manera ocasional, però han de controlar les quantitats i el seu nivell de sucre.
Mite: La diabetis només la tenen les persones majors.
Veritat: També pot aparèixer en nens i adolescents.
Mite: Tenir diabetis significa no poder fer esport.
Veritat: L’exercici és molt recomanable, ja que ajuda a controlar el sucre en sang.
ENTREVISTA
Arribat a aquest punt, conversem amb el Hatim Lamrani, el Pau Kádar i el Xavi Saelices, tres alumnes del centre que pateixen aquesta malaltia i que ens donen el seu testimoni.
Quan us van diagnosticar la diabetis?
Pau: A mi personalment me la van diagnosticar fa cinc mesos només, llavors va ser un procés molt fort perquè al final jo, al ser una persona que no tinc familiars, que no em van avisar de quins podien ser els símptomes i tal, quan vam anar d’urgències va ser tot molt fort, va ser com més surrealista. Orador 01: I tu, Hatim?
Xavi: En el meu cas ho vaig descobrir l’any passat a l’estiu amb els sintomas que me estaba aprimant molt menjava però em seguia aprimant amb van fer una analítica i hem van descobrir que tenia sucre
Hatim: A mi em van diagnosticar fa quatre anys i al principi la notícia no feia gens de gràcia, però ara ja estic acostumat.
Com vigileu la vostra diabetis durant l’horari escolar?
Pau: Jo personalment és una mica estrany perquè al final hi ha dues maneres de controlar-la, una fent-se les anomenades proves capil·lars que són treure’s sang del dit amb una agulla molt petita. El problema és que això és molt aparatós per fer-ho a classe ja que has d’anar al lavabo. Després, tens els que s’anomenen sensors que són per monitoritzar la diabetis, el problema és que només els pots mirar des del telèfon mòbil. Llavors, com que el centre està molt regulat, l’ús del telèfon mòbil s’ha de fer molt d’amagades o demanant anar al lavabo o alguna cosa d’aquestes.
Xavi: Pràcticament es tracta només del que diu el Pau.
Els vostres professors i companys saben que teniu diabetis, com reaccionen?
Pau: Jo, va ser fa poc, Primer li vaig explicar als meus companys i intentava amagar una mica el sensor perquè era una cosa que em donava una mica de vergonya. No sé, en comptes de dir-ho vaig decidir que la gent ho veiés amb els seus propis ulls, que em vegin el sensor i que ells mateixos s’imaginin el que vulguin i ja està.
Xavi: Sí, la majoria ho saben. En general reaccionen molt bé, amb normalitat. Els professors estan pendents si necessitem alguna cosa . Amb el temps, la diabetis es converteix en una cosa normal dins del dia a dia de l’escola.
Hatim: Jo vaig parlar amb els meus professors, ho saben i m’animen.
Què creieu que la gent de la vostra edat no entén bé sobre la diabetes?
Pau: Com funciona? És una malaltia molt complexa que a vegades fins a mi em costa d’entendre. També costa molt perquè la majoria de persones, sobretot els nostres companys, si coneixen a gent amb diabetis, gent amb diabetis tipus 2, que crec que no és el nostre cas, al final són malalties completament diferents. L’una és immunitària i l’altra és un trastorn, no sé si metabòlic, però la cosa és que funcionen molt diferent. Crec que s’hauria de conscienciar una mica més perquè no saben pràcticament res.
Xavi: És important informar-se bé sobre la diabetis perquè moltes vegades hi ha confusions. Per exemple, hi ha dos tipus principals de diabetis i no són iguals. La diabetis de tipus 1 és la més habitual en nens i joves i és una malaltia autoimmune que no es pot prevenir. Cal entendre que la gent amb la tipus 1 poden portar una vida completament normal si segueixen el tractament adequat.
Hatim: La gent es pensa que perquè nosaltres tinguem diabetes o alguna cosa ens morirem, però és tot el contrari.
Per tant, si poguéssiu explicar la diabetis en poques paraules a altres alumnes, què diríeu?
Pau: Agulles. Tu pots menjar de tot però has d’aprendre a punxar-te. Tu pots menjar sucre, pots menjar… L’únic que has de vigilar són els carbohidrats que al final es transformen en sucres i els sucres
mateixos. Llavors has de vigilar també les grasses que fa que s’absorbin més lentament i tal, però és el que et dic. Si tu pots menjar, l’únic que has de punxar i has d’aprendre a calcular quina quantitat has de punxar en base al que menges.
Xavi: És important portar una vida saludable. Fer esport de manera regular ajuda molt perquè el cos utilitza millor la glucosa. També és recomanable evitar l’excés de sucre i de menjar ultraprocessat, i mantenir uns bons hàbits. A més, és important no obsessionar-se massa amb el tema, sinó informar-se bé i portar un control.
Hatim: Crec que el mateix.
Quin consell donaríeu a un altre alumne estudiant que acaba de ser diagnosticat?
Hatim: Que no tingui por, que la diabetis tampoc et mata, però t’has de cuidar i ja està.
Xavi: Li diria que, tot i que al principi pot semblar complicat i pot tenir moltes preguntes, amb el temps aprendrà a controlar-la i formarà part de la seva rutina. Amb una bona gestió, la diabetis no impedeix fer esport, sortir amb els amics ni portar una vida normal.
Pau: Bàsicament paciència, encara que ja s’ho diran moltes persones, però paciència, el sistema sanitari és molt lent, l’aprenentatge també són moltes coses i també és molt lent, llavors sí que és veritat que moltes vegades pot ser que et sentis superat perquè són moltes coses, però és paciència perquè al final no pot ser res.
Què poden fer els vostres companys de classe per fer costat a algú amb diabetis?
Pau: Jo crec que no posar-li pressió, o sigui, deixar… Jo, a veure, sí que és veritat que això és un tema més emocional de cadascú, però al final jo crec que deixar una mica d’espai que ells s’ho puguin gestionar. Si veus que no, si veus que Li passa alguna cosa i veus que li pots ajudar, doncs sí, ajuda’l. Però si no, jo crec que també una mica deixa alguna cosa d’espai, perquè si no, des del metge et controlen, des de casa et controlen, et controlen de totes parts i al final el que fa és que et sentis sobrepassat. Orador 01: El mateix opines, no, Hatim?
Xavi:Doncs poden ajudar escoltant-la i intentant entendre la seva situació. També és important tenir paciència i saber què és la diabetis per poder actuar correctament si algun dia hi ha algun problema, com una baixada de sucre. Els amics poden donar suport sense tractar la persona de manera diferent.
I per últim, quin missatge us agradaria compartir amb les famílies i estudiants que llegiran aquest reportatge, bueno, que escoltaran?
Pau: Jo penso que la veritat és que és una malaltia molt complicada que encara jo personalment tinc molt d’aprendre. Paciència, que sí que és una malaltia molt forta però que no es pot fer res. Serà la teva companya de viatge durant tota la vida perquè no hi ha cura. Llavors, resiliència i fer el que puguis perquè un control perfecte és impossible.
Hatim : Al principi pot ser difícil, però al temps, et vas acostumant i és com si no tinguessis.
Xavi: Que informar-se bé sobre la diabetis i entendre que les persones que la tenen poden portar una vida totalment normal. També és important mostrar suport. Finalment, animaria tothom a cuidar la seva salut amb bons hàbits i a no jutjar les persones per una malaltia que forma part del seu dia a dia.
