L’adolescència és una etapa amb molts canvis. Els adolescents pateixen canvis tant físics, com emocionals, per això parlem amb la Sònia Romero, la psicopedagoga del centre. Ella ens explica la importància d’expressar les emocions, per poder fer-se entendre. A més a més, recalca que quan un està bé amb si mateix, ho podrà estar amb el seu entorn.
Quins són els problemes de salut mental més freqüents que has trobat en els alumnes durant els anys que has estat treballant al centre?
El problema més gran que m’he trobat és l’ansietat. Ansietat derivada de moltes coses: dificultats de gestió emocional, baixa tolerància a la frustració. Jo m’he dedicat sobretot a tercer i quart. En aquestes edats hi ha molta crisi d’identitat.
Quins senyals podem observar perquè professors o companys ens adonem que una persona pateix?
El senyal més gran és un canvi. Si una persona és extravertida, i de cop fa dos dies que no somriu i mira cap avall, alguna cosa passa. Sovint la mirada ho diu tot. Una mirada que brillava i ara està apagada, és un senyal de tristesa.
Quins recursos o suports concrets ofereix l’institut als alumnes que passen per mals moments emocionals?
El primer recurs és sempre el tutor o tutora, que té contacte directe amb la família. Per exemple, en casos de dol o malaltia, la família sovint ens dona informació que ens ajuda a entendre per què un alumne està desanimat. Si veiem que el malestar s’allarga, llavors intervenim des del departament d’orientació, fent de pont entre família, tutor i equip docent. A l’institut els recursos són limitats, però podem oferir acompanyament, coordinació i seguiment.
I des del teu punt de vista, per què creus que encara ens costa tant, als joves, demanar ajuda quan tenim un problema?
Per desconfiança. Sovint no sabeu a qui dirigir-vos, o us preocupa què farà l’altra persona amb la informació. Quan algú s’obre amb mi, moltes vegades em pregunta: “Això ho diràs a casa?”. Però és impossible ajudar algú si no fem xarxa amb la família o altres professionals. A l’institut el suport és puntual; el treball profund el fan fora, amb professionals especialitzats.
Quin consell donaries a un alumne que se sent sobrepassat per l’estrès o l’ansietat?
Més que donar consells, m’agrada preguntar: quines solucions has intentat? A vegades no hi ha fórmules màgiques; cada persona té el que li funciona.
Potser respirar, escoltar música… Depèn de cadascú. Nosaltres podem ajudar a relaxar, a posar mirada positiva, a canviar el llenguatge intern, perquè sovint ens parlem molt malament i això ens enfonsa més.
Sovint començo per: “Para, respira, tanca el pensament. I després treballem perquè aquest pensament sigui un aliat, no un enemic.”
Si una estratègia ha funcionat abans, mantinguem-la. Si no, busquem alternatives. I si algú em diu “no vull parlar”, li dic: “D’acord, només estaré aquí amb tu per si em necessites.” Cada persona necessita coses diferents.
En conclusió, l’adolescència és una etapa plena de canvis que pot generar malestar amb un mateix. Tal com explica la Sònia, cal expressar les emocions i demanar ajuda per sentir-se millor. Escoltar, acompanyar i demostrar confiança, són essencials per cuidar la salut mental dels joves als instituts.
