En aquesta entrevista conversem amb en Marcel, professor de català i periodista. Ens parla de la seva trajectòria professional, de la seva experiència a l’aula i del seu vincle amb la llengua catalana. També reflexiona sobre els reptes educatius actuals i la importància del català avui dia.
— Bon dia, Marcel.
— Bon dia.
— Avui parlarem del català i de la teva professió, tant com a professor com a periodista.
— Perfecte.
— Què és el que més t’agrada del català com a llengua?
— M’agrada que sigui la representació d’un col·lectiu de persones, d’una comunitat. Com qualsevol altra llengua, té riquesa de vocabulari, una normativa pròpia i una evolució constant. És viva i rica. A més, com a llengua minoritzada, és interessant observar com evoluciona i com conviu amb una llengua amb més parlants i més presència social, com el castellà.
— Què et va motivar a dedicar-te a l’ensenyament?
— Abans de la pandèmia estava bastant cremat com a periodista. Portava molts anys treballant en un diari i en diferents gabinets de comunicació. En aquell moment es va obrir la possibilitat que els periodistes poguéssim fer classes de català. Em vaig apuntar a la borsa de treball del Departament d’Educació i, al cap de dos mesos, ja em van trucar.
— Vas haver de fer proves?
— No exactament. Vaig presentar la documentació que acreditava que complia els requisits per ser professor. Després sí que vaig haver de cursar un màster per completar la formació pedagògica.
— Com descriuries la teva manera d’ensenyar?
— Potser ho podria descriure millor algú que m’observi des de fora. Jo intento ser empàtic i entendre els alumnes. Passeu moltes hores cada dia a classe, de vuit del matí fins a dos quarts de tres, i sovint també feu activitats a la tarda. Intento tenir-ho en compte. M’agrada fer classes dinàmiques, no limitar-me al model magistral, tot i que de vegades també és necessari. També adapto el grau d’exigència segons les necessitats de cada alumne.
— Has tingut alguna anècdota curiosa amb algun alumne?
— Sí, moltes. Una que sempre recordo és que vaig escriure amb retolador permanent a la pissarra digital pensant-me que era una pissarra Vileda. Feia només una setmana que l’havien instal·lat. Em vaig quedar en xoc. Per sort, es va poder esborrar bé. És una anècdota que encara explico.
— Quines dificultats observes més sovint entre els alumnes?
— Les faltes d’ortografia són una de les principals dificultats. Sovint es diu que ara se’n fan més que abans. No sé fins a quin punt les eines digitals ajuden o perjudiquen, perquè molts alumnes utilitzen el corrector automàtic, però no sempre es fixen en els errors que cometen.
També em sorprèn que molts alumnes, tot i poder parlar català correctament, entre ells utilitzin sobretot el castellà. Intento fomentar que a classe de català es parli català, però és una situació complexa que no és fàcil de revertir.
— Com intentes mantenir la motivació dels alumnes?
— És difícil. Els alumnes amb bon nivell acostumen a motivar-se sols. El repte són aquells que tenen mancances importants i no poden seguir el ritme del curs. Intento parlar amb ells, preguntar si entenen el que treballem i adaptar-me tant com puc. Però un professor no pot arribar a tot. Potser caldria flexibilitzar una mica el currículum per connectar millor amb determinats alumnes. Tot i així, ho intento cada dia.
— Dones importància a la participació a classe?
— Molta. Intento que hi hagi participació i aprofitar el que sorgeix espontàniament. Per exemple, un dia tenia prevista una classe sobre oracions adverbials i juxtaposades, però dues alumnes van començar a preguntar com es deien determinats sons en català. Vaig decidir canviar la planificació i aprofitar aquell moment per explicar-ho. El feedback dels alumnes és molt important.
— Creus que tots els alumnes poden aprendre, encara que tinguin ritmes diferents?
— Sí, tots poden aprendre, tot i que no al mateix ritme. El problema és que el professorat no sempre té prou eines per atendre tota la diversitat que hi ha a l’aula. S’ha avançat en reforços i suport psicopedagògic, però encara és molt difícil arribar a tothom de la manera adequada.
— Trobes a faltar la teva feina com a periodista?
— A jornada completa, no. Sí que de vegades enyoro l’ambient de redacció. Vaig estar tretze anys treballant a El Punt en temes d’educació i aquella experiència va ser molt intensa. Però, en general, estic satisfet amb el canvi professional.
— Després d’aquests anys com a docent, quins aprenentatges t’emportes?
— He confirmat que és fonamental deixar clars els criteris d’avaluació des del primer dia. Els alumnes han de saber exactament què s’espera d’ells. També estic aprenent a comunicar millor els objectius de la matèria i a fer-los més entenedors. La docència és un procés d’aprenentatge constant.
