Amb colors que formen harmonia i històries commovedores, va arribar des d’Amsterdam fins a Barcelona l’exposició World Press Photo. Visitar-la és una experiència que t’endinsa en sales plenes de fotografies que exploren i reconeixen les millors obres del fotoperiodisme.
En sentir parlar d’aquesta gran exposició, quatre alumnes del centre Creu de Saba vam decidir endinsar-nos en aquesta experiència. Així doncs, el dia 16 de novembre, vam agafar un tren des d’Olesa de Montserrat fins a Barcelona preparats per descobrir tot el que l’exposició ens volia mostrar.
Cada obra explica una història, i cap ens van deixar indiferent. Totes les imatges, les històries i les emocions del moment van despertar en nosaltres reflexions i opinions.
Lucía
Per a mi l’exposició World Press Photo, va ser una exposició que em va fer canviar la manera de veure el món, vaig empatitzar moltíssim amb aquelles fotografies que em feien sentir tendresa, em va fer sentir una emoció molt diferent, el tipus d’emoció que vaig sentir per aquella gent plasmada en aquelles fotografies tan ben fetes era especial. Aquella gent lluitant per diferents raons, somiant amb la seva llibertat, o inclòs enamorant-se em van fer sentir que encara que les coses estiguin difícils es pot continuar lluitant, em va fer pensar que hem d’estar molt al corrent de la premsa i dels esdeveniments que passen al món, ja que aquesta gent l’únic que necessita és atenció i ajuda. Encara que tot no era trist, l’exposició tenia diverses categories que com ja he dit et feien sentir diverses emocions.
En resum, l’exposició World Press Photo em va semblar meravellosa, tant per les fotografies tan boniques que van aconseguir fer, amb aquella llum i aquell color que t’enganxava a veure-la durant minuts, com pel raconet on estava muntat l’exposició.
La meva fotografia escollida va ser aquesta, encara que hi havia moltes opcions, vaig escollir-la perquè explica la història d’un pare que estava esperant l’ajuda d’algú sense deixar la seva filla morir sola, després d’un gran terratrèmol.
Dana
L’exposició em va semblar molt interessant, bonica i emotiva. Hi havia moltes fotografies de diferents categories, colors i coses que transmetien molt. El que em va agradar especialment va ser que és un lloc on s’acumula molta emoció, que omple el silenci de tota la sala. Cada imatge sembla parlar per si sola, creant una atmosfera que et fa pensar i sentir profundament. Sens dubte, no et sents de la mateixa manera quan entres com quan surts d’allà. Et deixa una impressió que no pots oblidar fàcilment. Sincerament, em va agradar moltíssim, i quan em van demanar que elegís una obra preferida, em va costar molt escollir-ne només una.
Després de pensar-hi una estona, vaig decidir quedar-me amb aquesta fotografia. En ella, se’ns explica la història de dos adolescents que fugen, i al sostre d’un tren, durant el trajecte, s’acaben enamorant. Em va semblar molt emotiva, perquè no és una història d’amor convencional, com les que acostumem a veure. La forma en què es captura aquell moment de fugida i emoció em va tocar molt, ja que mostra l’amor d’una manera inesperada i diferent.
Francesc
Primer de tot, no tenia intenció d’anar-hi al principi, però després d’investigar de què tractava, vaig decidir donar-li una oportunitat. Vaig escoltar a diverses persones compartir les seves opinions sobre l’exposició, destacant la qualitat de les imatges i les profundes històries que transmetien. Quan vaig sortir de l’edifici, vaig adonar-me que tenien tota la raó.
M’impressiona com l’exposició aconsegueix, d’una banda, evadir-te del món real, però, al mateix temps, obrir una finestra cap a aquest, explicant les tragèdies i realitats que succeeixen al seu voltant. De les obres exposades, no només m’han encantat les històries, moltes de les quals em van deixar realment impactat, sinó també els colors vibrants i la bellesa que aconseguien transmetir. Tots els colors, juntament amb el que cada obra volia transmetre, aportaven un significat profund a l’exposició.
Sens dubte, aquesta és la meva obra preferida. Ens presenta Sally Ride, la primera dona nord-americana a viatjar a l’espai, i que, després de la seva mort, es va saber que havia estat durant 22 anys parella d’una dona. El 2022, un estudi va revelar que molts astronautes homosexuals de la NASA eviten fer pública la seva orientació sexual per por de veure’s discriminats en el procés de selecció per a missions espacials. És important visibilitzar aquests casos, ja que amagar qui ets per evitar injustícies no hauria de ser necessari.
Tatiana
M’ha agradat molt aquesta exposició per la manera com connecta amb moltes persones, mostrant amb diferents fotos de tot el món la realitat que vivim. Em resulta impressionant com, sovint, les imatges més senzilles són les que transmeten millor opinions o sentiments.
Aquesta és l’obra que més em va agradar per la seva senzillesa i el missatge que em va transmetre.
Representa les papallones monarca, d’origen mexicà i en perill d’extinció. El seu missatge evoca esperança, llibertat i sorpresa. Conegudes per la seva impressionant migració de milers de quilòmetres, simbolitzen resistència i perseverança.
També he escollit aquesta obra perquè em recorda al gran autor colombià Gabriel García Márquez en el seu llibre Cien años de soledad. Crec que aquesta peça ens mostra més que una imatge: ens explica una història, demostrant que la fotografia pot ser una manera de reconnectar amb moments o crear vincles a través d’una simple foto.
Ens van commoure, des de la història d’amor més emotiva fins a la més tràgica. L’exposició World Press Photo no només ens va mostrar imatges impactants, sinó que també ens va oferir noves perspectives sobre les realitats del món i el poder de la fotografia. Experiències com aquesta ens recorden la importància d’estar informats sobre tot el que passa avui dia i de qüestionar allò que veiem. Sens dubte, aquesta experiència ens ha deixat una empremta difícil d’esborrar. Agraïm l’oportunitat de conèixer aquestes històries i recomanem aquesta exposició a tothom.