En les aules on ensenya català, es respira molt més que gramàtica i vocabulari. Hi ha passió, teatre i literatura viva. Parlem amb l’Esteve Mulero, un docent que, tot i dedicar-se actualment a l’ensenyament de la llengua catalana, té el cor dividit entre els llibres i els escenaris. Amb una mirada crítica sobre el sistema educatiu, ens obre les portes del seu món per parlar-nos de com veu l’educació, els reptes que afronta com a professor i el paper que juga la cultura en la seva manera d’ensenyar.
Quins estudis has fet?
Quan vaig acabar batxillerat, vaig començar a estudiar història. Però després em vaig canviar a Antropologia i em vaig treure la carrera d’Antropologia Social i Cultural a l’Universitat de Barcelona.
Després, vaig fer els estudis superiors d’Art Dramàtic a l’Institut del Teatre, amb l’especialitat en direcció i menció en dramatúrgia.
Posteriorment, vaig fer el màster de professorat, i aquest setembre vaig acabar el màster de recerca universitària amb especialització en didàctica de les ciències socials.
Quan eres més jove, volies treballar d’una altra cosa?
Sí, jo crec que mai vaig voler ser professor. El que jo volia era treballar en el món del teatre. De fet, vaig començar a estudiar Història i Antropologia perquè el meu pare no volia que estudiés teatre. Quan vaig acabar aquestes carreres, ja vaig poder estudiar el que realment volia, i vaig entrar a l’Institut del Teatre.
Quan el vaig acabar, ja tenia feina en el món del teatre, sobretot adaptant novel·les per portar-les a escena i fent d’ajudant de direcció en alguns muntatges.
Per què no volia el teu pare que fessis teatre?
Perquè deia que era un món molt insegur, que no donava per viure. Té una mentalitat bastant conservadora, però crec que en el fons tenia raó.
Tinc amics que vaig conèixer a l’Institut del Teatre que saben viure amb aquesta incertesa econòmica. Són gent que acaben una feina i no saben si tornaran a treballar mai més, saben que tenen diners fins d’aquí a tres mesos… i són capaços de viure bé així.
Jo em vaig adonar que no. Jo necessito saber si d’aquí a un any seguiré vivint al mateix pis, o fins i tot, si algun dia volgués tenir fills, voldria tenir una certa seguretat econòmica.
T’has dedicat a més coses abans de ser professor?
Sí, jo he tingut bastants feines. Sobretot en el món del teatre, adaptant novel·les —que no és una cosa que m’agradés molt, però era el que millor em pagaven—, fent d’ajudant de direcció i també dirigint algun muntatge. El que passa és que eren de petit format.
Abans també havia treballat de cambrer. Més tard, vaig treballar al Centre Cultural de Martorell, ajudant joves que tenien problemes i que venien a les tardes i a les nits, sobretot perquè allà tenien wifi gratis. Els ajudàvem com podíem.
També portava una cafeteria dins del mateix centre cultural. I, a més, vaig treballar fent transcripcions d’entrevistes per a revistes… i moltes més coses que ara mateix no recordo.
Quines matèries o assignatures t’agradaria ensenyar i per què?
Jo estic fent de profe de català perquè… jo l’any passat feia socials. Si m’hagués quedat a socials, aquest any no estaria treballant, perquè soc bastant nou en el món de l’educació.
Aleshores, a mi, català, la part de literatura m’agrada molt, però la part de sintaxi i gramàtica no m’agrada gaire. De fet, no se’m dona bé. Jo prefereixo fer socials, encara que puc fer les dues matèries perquè tinc les dues carreres.
També podria fer castellà i anglès perquè estic titulat, però no seria capaç de fer-ho, perquè crec que no en sé prou.
És possible que, si m’hagués trobat amb professors de mates amb qui m’emportés bé, probablement ara seria professor de mates. Però no es va donar el cas. I de fet, les mates, quan veig el que feu a batxillerat, o fins i tot a l’ESO, penso que ara mateix seria incapaç.
Com creus que ha canviat l’ensenyament des que vas començar fins ara?
És el meu tercer any com a profe, tot i que no tinc gaire experiència. Però, en parlar amb professors més veterans, i també recordant quan jo estudiava a la vostra edat, en general puc dir que el nivell dels alumnes ha baixat, i per tant també el nivell de les classes.
Aleshores, hi ha hagut tota una renovació pedagògica que jo he estudiat, tant des de la didàctica de les ciències socials com a la universitat. De fet, el màster que vaig acabar fa poc era el màster de recerca universitària. Els meus professors eren gent que havien participat en el disseny de les noves lleis, i sempre que m’ho explicaven, jo hi estava d’acord.
És molt possible que acabi fent el doctorat sobre aquest tema, perquè crec que la manera com s’ha aplicat aquesta renovació no és gaire bona. El disseny em sembla prou intel·ligent, però no s’ha tingut gaire en compte la realitat dels centres. Per exemple, el centre on som ara, Déu n’hi do el nivell que té en comparació amb d’altres on jo he estat abans.
D’altra banda, crec que les persones que s’encarreguen d’explicar en què consisteixen els canvis competencials no sempre són gaire aptes per fer-ho. Hi ha de tot. Jo he coincidit amb un treballador que explicava l’educació competencial l’endemà que el mateix dissenyador del projecte m’ho hagués explicat, i et podies adonar clarament que parlaven de coses totalment diferents, tot i referir-se al mateix projecte. Aleshores, crec que caldria endreçar tot plegat una mica.
Quins consells donaries als futurs professors?
El consell que donaria als futurs professors és que s’ho intentin passar bé, perquè quan un professor s’ho passa bé, normalment els alumnes responen molt millor.
També m’agradaria que entenguessin —tot i que no sempre és possible— que haurien de veure els alumnes com a gent a qui han d’ajudar a aprendre, i que poden ajudar.
Perquè les classes, quan funcionen bé de veritat, no és gràcies només al professor, ni només als alumnes… És gràcies al professor i als alumnes.
Aleshores, intentar “destrossar” els alumnes no em sembla que pugui funcionar. I tampoc funciona quan són els alumnes els que “destrossen” professors, que és una situació que he vist i que fins i tot he arribat a patir en algun moment l’any passat. És una situació molt dolorosa per al professor.
És a dir, és una feina que pot ser molt agradable, t’ho pots passar molt bé, però també té una part que pot ser molt desagradable… i que es preparin.
Com fas per motivar els teus alumnes?
No en tinc ni idea… bueno, sí que en tinc una idea. Una alumna a qui no li agraden gens les matemàtiques, i que no en sap, és molt difícil que es motivi. De la mateixa manera, un alumne apassionat per la història es podrà motivar fàcilment amb la història, sigui quin sigui el seu professor. És a dir, és difícil desmotivar-lo. Per tant, l’element central són els alumnes.
I com podem motivar els alumnes?
Jo crec que no ho sé, no en tinc la resposta, però tinc la intuïció que es tracta d’acostar el material a l’alumne de la millor manera possible, i, si pot ser, trencar algun judici previ.
Per exemple, tinc una alumna que a creació literària em va dir: “a mi no m’agrada escriure”, i al final li va acabar agradant escriure. No va ser mèrit meu, va ser ella qui va descobrir l’escriptura. En tot cas, el meu mèrit va ser ajudar-la a netejar algun prejudici que potser la desmotivava.
Crec que la motivació està en l’alumne, no en el professor. I crec que un bon professor el que ha de fer és conèixer bé els seus alumnes i buscar la millor manera de relacionar-s’hi.
Com t’agradaria que et recordassin els teus alumnes?
L’any passat vaig tenir una tutoria a 4t d’ESO molt difícil. Havia de tenir reunions bisetmanals amb els Mossos d’Esquadra perquè hi havia problemes molt greus dins del grup. Ara tenen la vostra edat. Al principi vaig patir molt, perquè hi havia situacions molt dures, però al final els vaig acabar estimant moltíssim. I la majoria d’ells també em van acabar estimant a mi, perquè vaig ser capaç d’ajudar alguns.
L’últim dia els vaig dir una cosa que em va sortir del cor, una cosa que me’n vaig adonar en aquell moment i que encara mantinc: quan et relaciones amb els alumnes d’una manera tan intensa, la meva màxima aspiració és que la seva vida, quan siguin grans, sigui una mica millor gràcies a mi. Que el fet d’haver-me conegut els hagi aportat alguna cosa –encara que mentre ensenyes no saps ben bé què és– que els pugui ajudar en la seva vida adulta.
Perquè si camineu pel carrer i observeu la cara de la gent adulta, veureu que hi ha persones que pateixen molt, amb situacions molt complicades. Sobretot a les ciutats, com Barcelona. I pensar que els meus alumnes poden tenir aquella cara quan tinguin 50, 60, 70 anys, o la meva edat… em fa pensar que, des de l’educació, es pot intentar fer que això sigui una mica millor.
Per tant, m’és igual com em recordin. Però m’agradaria molt que d’aquí a 20 anys estigués prenent un cafè i em trobés amb un alumne d’aquells que vaig tenir l’any passat, o amb algú de vosaltres. Jo tindré cinquanta-i-pocs anys, i vosaltres tindreu més o menys la meva edat actual. I m’agradaria poder-vos preguntar com us va la vida, i que em diguéssiu que molt bé. Jo no sabré si realment és gràcies a mi o si no hi tinc res a veure, però només el fet de pensar que, potser, la meva intervenció us ha ajudat una mica… amb això, jo ja em dono per satisfet.
Jo sé que n’hi ha hagut tres —us podria dir els noms i els cognoms— que han fet que la meva vida sigui millor que si no els hagués conegut. Tres, en tota l’ESO i el batxillerat. Casualment, dos eren de socials i un era de filosofia, i potser per això m’he fet professor de socials.
Recordo amb estima altres professors, però no crec que hagin estat gaire importants per a la meva vida. En recordo algun de manera negativa, i de molts no me’n recordo gens. Ara, per exemple, si em pregunteu qui em feia castellà a 3r d’ESO, no ho sé. Però, en canvi, qui me’l feia a 1r d’ESO me’n recordaré tota la vida.
I a mi m’agradaria ser així. M’agradaria connectar amb alguns dels meus alumnes com aquests professors van connectar amb mi. Sé que és impossible fer-ho amb tothom, però amb alguns, sí.
Quina ha sigut la teva experiència en aquest centre?
Molt bona. Venia d’un centre, com ja us havia dit, molt complicat, i aquí m’he trobat amb un entorn bastant tranquil. És un lloc on els professors podem treballar força bé. Evidentment, sempre tens algun cas amb alumnes que donen més guerra, sempre hi ha problemes o situacions a gestionar… però en general, superbé.
Hi ha molt bona comunicació amb els companys, l’edifici és molt bonic, i els alumnes també molt bé. M’he trobat amb algun alumne de 2n o 3r d’ESO que em diu “ayy, la lio mucho…”, però tot i això, jo estic supercontent al Creu de Saba, de veritat.
